El temps camina; segons, minuts, hores, dies, anys i panys. Panys amb claus perdudes que es troben i es retroben. En el vent imatges impreses. Alguns d’ells fugissers, els records. D’altres que s’impregnen a la pell dibuixant profunds solcs. Preferències esgotades i noves maneres de veure l’horitzó. Que jo sempre he dit que som més durs que les pedres i les pedres més fràgils que una nina de porcellana.
El compte enrere ja va encetar-se incomptables moments enrere. Que un segon pot canviar una vida. Que la complicitat d’una mirada és tant simple com el reflex que regala un vell espill. El vent ressegueix els passos dels que marxen per tornar cada dia amb una lliçó més apresa. I els passos tornen per aprendre una lliçó més del vent. Tot es tanca per obrir-se de nou amb el ritme dels dies. I quan bufis una espelma pensa bé el què desitges, que el millor i el pitjor poden ser molt amics.
Voldria saber si ha trobat la clau que obre la porta...Ara plou, però es vol mullar i no parar fins que les forces li fugin de dins. No es fa tard, però potser pot obrir els braços i deixar-se acaronar per les gotes d’aigua; riu mentre el cel plora. Que es pari el món i que tot es torni cristal·lí. Algú l’espera més enllà de l’avui. En el demà potser no hi fa fred. No pot prometre res, únicament en un cordill el sol estès.
